06/07/2010
L’entitat Turisme de Barcelona fa una aposta per a una taxa de un Euro per estada que, Oh miracle! Han de cobrar els establiments turístics. Justament tot allò que era imperdonable quan la iniciativa partia de la voluntat política de repensar aquest País, ara resulta que només eren eines per a enfrontar-se als legítims titulars de la voluntat popular. Colla de indocumentats! Tanta sort que tant ells com els Professionals als qual tant esperaven i desitjaven, veuen com els seus dies van passant a la història. Però anem al cas, saben qui és el President de Turisme de Barcelona? Joan Gaspart, no és precisament gens sospitós de ser d’esquerres aquest eh? I saben el que els mou a demanar aquesta quantitat irrisòria als turistes? Idò ni més ni menys que la manca per disminució brutal dels diners públics dedicats a promoció, aquests si que en saben de fer política, els tallen l’aixeta de la promoció amb diners públics i vet aquí! Ja tenim la Seu plena d’ous i els empresaris demanant el que ells diuen una ecotaxa.

22/06/2010
Coincidireu amb mi que a Mallorca els espais verds públics són escassos, molt escassos. Dels monts comunals d'abans de les desamortitzacions espanyoles, passant als espais urbans de corrals i jardins oberts, de solars, de bocins d'horts i arbredes, de carrers i camins transitables, hem passat a una urbs cimentada, asfaltada, acaramullada de cotxes amb carrers i camins tancats on se'ns atorga el dret de caminar sempre que mirem endavant o enrere per por que no ens atropelli un cotxe. Pocs espais verds per a tanta gent. Així, els caus dels humans i també les muntanyes han esdevingut propietats privades on, en certes qüestions, cadascú hi pot fer el que vol. En el cas que ens ocupa, l'hortolà, l'empresari agrícola, el qui s'ha comprat un tros com a segona residència, tenen tot el dret si volen de fumigar les seves terres per eliminar la “mala herba”. És bo de conèixer si observam les herbes com a taques grogues, més tard grises, on haurien de ser verdes. Als carrers, camins, carreteres, autopistes i jardins públics els hi passa el mateix, encara que la decisió d'eliminar l'herba amb “males arts” la prenen autoritats tècniques o polítiques de l'administració pública. Per posar un exemple, en Miquel Nadal, conseller de camins i carreteres fins fa poc, però que hi va exercir durant anys, no va tenir mai cap inconvenient en que arreu de Mallorca es fumiguessin les voreres de carreteres i camins, prop del poble o en un espai natural protegit, prop d'horts o de vinyes, en època de nidificació o no... cap mania. I no és que no li xiulassin les orelles quan ens topàvem cada any amb la mateixa malifeta: el GOB fa anys va publicar un pòster fent referència a la necessitat de conservació de la flora i fauna de camps i camins antròpics. També s'han publicades cartes al director i articles diversos per denunciar aquesta pràctica.

Entre les seves amistats hi trobam figures tan dispars com Francesc Macià, primer president de la Generalitat, Lluís Nicolau d’Olwer, Maria Antònia Salvà, la poetessa de Llucmajor, Llorenç Riber, Gabriel Alomar, Matilde Landa, la comunista que seria induïda al suïcidi a la presó de dones de Can Sales, etc.

Val a dir que acompanyant aquestes actuacions administratives de cada vegada hi podem trobar protestes de grups ecologistes o d’experts universitaris en la matèria que qüestionen greument aquesta manera de tractar els torrents.

Avui he tingut el plaer de passar una petita estona xerrant amb una d’aquelles persones que, al nostres pobles encara queden amb edat i memòria suficient, com per relatar fets dels quals noltros, alguns per no haver nascut, i d’altres per ser massa joves a l’època, com jo mateix, no podíem conèixer.

La regulació  existent del sector públic és a dia d’avui arcaica, dispersa, imprecisa i parcial. Anem a veure però, si aquest projecte de llei assoleix els objectius abans enumerats.

Per evitar el constant increment del nombre d’organismes públics, el projecte de llei el que fa és requerir una major justificació de la necessitat de la creació d’un ens als promotors, obligant-los a presentar informes i altres documents justificatius, com el seu primer pressupost. No s’estableix, en canvi, cap limitació al nombre ni a les dimensions d’aquests ens.

Més enllà de la major o menor identificació que es pugui sentir amb la Revolución Socialista, parlant amb els cubans i cubanes un comença a entendre perquè la el procés encetat l’1 de gener de 1959 en aquest petit tros de terra del Carib, aïllat i bloquejat durant molts anys per la comunitat internacional, ha aguantat totes les envestides bèl·liques, econòmiques i mediàtiques de l’imperi nord-americà i de la “prestigiosa” Unió Europea. Unes envestides que no ha aconseguit suportar cap altre dels antics estats socialistes, que anys enrere s’estenien per bona part del planeta terra (i ja veurem els que estan naixent ara).

I els puc ben assegurar que les necessito com l’aigua de maig aquestes rialles, ja saben, allò del terrorisme econòmic tan estès a les nostres Illes, quan algú no combrega amb les rodes de molí dels poderosos.

Ja veig que no estic tan tot sol com podia semblar amb el tema dels condotels, una cosa he de dir, em sap greu que una persona de suposada, i per alguns reconeguda solvència intel·lectual, que no és el meu deure posar en dubte, s’atreveixi a escriure el que ha escrit en aquest article dels condotels.