Val a dir que acompanyant aquestes actuacions administratives de cada vegada hi podem trobar protestes de grups ecologistes o d’experts universitaris en la matèria que qüestionen greument aquesta manera de tractar els torrents.

Altres notícies que podem trobar relacionades amb aquests espais naturals són les que fan referència a vessaments o abocaments nocius i contaminants, no només per a la fauna i flora silvestre sinó per a la salut dels aqüífers dels humans.

No són els extraordinaris valors naturals i paisatgístics d’aquests cursos d’aigua els qui fan la notícia. Imaginem-nos per un moment aquesta notícia als mitjans de comunicació:

Aprovats per part del Consell de Govern els Plans d’Ordenació dels Recursos Naturals pels torrents de Mallorca.

Com sol ocórrer en aquests casos, moltes serien les protestes de propietaris i ajuntaments poc favorables a mesures de protecció de la natura. Així i tot el be que implicaria una declaració administrativa d’aquest tipus, seria enormement positiva per a tot l’entorn, també l’humà.

A la majoria de pobles i ciutats de Mallorca, és molt difícil que les persones que ho vulguin fer, es puguin ajeure sobre l’herba o en terra, i encara més mal de fer és poder-ho fer acompanyat de la remor d’aigua baix les fulles del trèmol. Efectivament, els espais naturals de domini públic són molt escassos per no dir inexistents en moltes poblacions. Llocs frescos, verds, plens de flors, arran d’aigua corrent, baix la fullaraca d’arbres immensos haurien de ser més bons de trobar i de fruir per la gent que durant tota la jornada o tota la setmana ha treballat o ha sortit poc de casa. Quin lloc millor podem trobar per fer música o cantar, sense electricitat, que sobre l’ampla esplanada de devora un torrent? I com a llocs per fer la caminada, tan receptada pels metges? Els camins i carreteres són dels cotxes, del renou, del perill, les voreres dels torrents, els mateixos torrents podrien ser per les persones.

Aquesta és la funció social que hem de cercar als torrents allà on més fàcil sigui poder comptar amb l’espai de domini públic. Això vol dir que l’administració, sigui local, insular o autonòmica, sempre ha d’estar atent a aconseguir com a zona pública aquells marges dels torrents que més fàcilment ho puguin ser. Contractes, convenis, negociacions i si cal justes expropiacions han de ser factibles per a recuperar aquests espais naturals per a l’ús públic.

La declaració d’aquests espais com a espais naturals protegits (ENP), en qualsevol de les seves figures o amb altres que creem, anirà avalada no només per la importància de protegir un hàbitat important, sinó per la seva funció social.

Els torrents són llocs frescos i humits fins i tot en els estius més secs i càlids, que no són pocs, de la nostra terra. Són per tant lloc d’abeurada i descans. A l’hivern, fan de “mare” contra la pressió cinegètica. A la primavera estan plens de nius i a la tardor de fruits. La diversitat florística és molt important, proenga, anemones, heures, cirerers de pastor, aranyoners, abatzers, polls, fleixos, alzines...

Si la voluntat i prioritat industrial del nostre territori és el turisme, cal protegir tot allò que encara podem recuperar. Ja no n’hi ha prou amb les platges envoltades d’hotels, cal oferir una visió de paisatge de mosaic biodivers i culturalment avançat.

Per tant, els torrents no tenen tan sols una funció de regulació hídrica, de producció d’0xigen, de refugi de flora i fauna, d’espai d’esbarjo i relaxació, també el tenen econòmic. Cal tenir-ho en compte i cal no pensar gaire estona més en la idoneïtat de la seva protecció. Ha de ser ara, ho necessitam.