Avui he tingut el plaer de passar una petita estona xerrant amb una d’aquelles persones que, al nostres pobles encara queden amb edat i memòria suficient, com per relatar fets dels quals noltros, alguns per no haver nascut, i d’altres per ser massa joves a l’època, com jo mateix, no podíem conèixer.

Tot i ser Senador, tenia el seu despatx d’arquitecte obert a les Illes, com feien tots a l’època, no hi havia incompatibilitats, fins fa molt poc, i encara recentment, es va haver de modificar alguna norma per completar aquestes, idò bé, saben vostès el que va passar?

Idò que l’arquitecte va haver de tancar el seu despatx, perquè els hipotètics clients potencials, els deien als seus col·laboradors: “Que li donin feina els seus”.

Aquesta forma de entendre la representació de la voluntat popular  – havia estat el Senador més votat de les eleccions – empeny en una direcció totalment equivocada, baix el meu humil punt de vista, intenta coartar la voluntat i capacitat de compromís dels pocs que tenen voluntat de servei a la comunitat, mitjançant la coerció negativa, em demano si, ben estudiats els mecanismes, no seria aquesta també una forma de corrupció.

El Senador no tenia urgències econòmiques, però d’altres també conten del tracte que va patir per part dels seus, amb ocasió dels distints concursos d’arquitectura dels anys socialistes, però com que hi ha persones encara actives d’aquells temps, ho deixarem aquí.

El que si vull dir, és que, a pesar de tot, els socialistes de l’època, reconeixen amb la boca petita, el mal tracte patit per aquest avui ja experimentat Senador, pels seus “companys” de partit, vagi vostè a saber perquè, els perquè no els volen donar mai, són com la X permanent, ni per voluntat de qui, que també és secret de sumari, el cert és que va passar així, i que segurament n’hi ha molts més en la nostra història, de persones que han intentat contribuir al creixement d’aquest país – que cadascú esculli el subjecte de aquesta afirmació que més li agradi – i als quals, sota la coerció econòmica – habitualment s’utilitza més i millor, l’estrangulament de les vies de subsistència – els han apartat de forma mafiosa de la seva aportació al país, és el que fa temps que anomeno la perfecció del sistema mafiós, funciona tan i tan bé, que ni tan sols fa falta matar ningú.

I la nostra societat encara avui en dia s’estructura en clans mafiosos, i els partits polítics en són una bona mostra, però recordin que els partits només són un reflex de la societat que els acull, potser el PP té part de raó quan diu que tothom té la seva vessant corrupte, la diferència està en els ressorts que els posen en marxa.